BACARDIT, JULIA
Durant els primers anys del segle XXI hi ha hagut un gran augment dels tractaments de reproducció assistida. Les causes són diverses: la caiguda de la fertilitat, l'estil de vida, i la precarització econòmica i social, entre d'altres. La tecnologia es una benedicció però també implica riscos i incerteses.
Molts tractaments exigeixen l'ús d'òvuls donats. A diferència del que passa a molt països de la UE, a Espanya la donació és anònima i això funciona com un doble incentiu: anima moltes dones en situació precària a donar òvuls a canvi d'una compensació d'entre 900 i 1.200 euros, i moltes dones i parelles estrangeres viatgen a Espanya per comprar aquests òvuls. Sense garantia d'anonimat, les donants s'exposarien a que les criatures nascudes dels seus òvuls poguessin contactar-les quan fossin majors d'edat, com passa a molts països. El dret a conèixer els propis orígens està garantida per la legislació nacional i internacional, i les donacions anònimes les contradiuen.
Legalment, cap dona pot donar òvuls més de tres vegades i el màxim de criatures que poden néixer dels seus òvuls és sis, però no hi ha cap registre centralitzat que ho controli. Al nostre país, una dona pot donar tantes vegades com vulgui, sigui per altruisme, per la recompensa econòmica o per totes dues coses, sense gairebé cap control, assumint riscos per a la seva salut actual i futura, sense que les clíniques en siguin responsables.
Què en fem de les desenes de milers d'embrions congelats que hi ha a Catalunya? Podem parlar d'ovodonació o hauríem de dir-ne venda? La donació ha de ser una sortida econòmica desesperada per noies joves i precàries? Hauríem de replantejar-nos l'imperatiu de la maternitat a qualsevol preu o hem de donar via lliure als avenços de la reproducció assistida?
